Paraules Salvades i històries creades

   Els alumnes i de les alumnes de cinquè nivell de Primària de Col·legi Públic Carles Salvador de la nostra ciutat, ens presenten les PARAULES SALVADES i alguna de les HISTÒRIES que han inventat i escrit amb aquestes paraules salvades per tots els companys de l’escola,  per a tots vosaltres i nosaltres i així fer un homenatge  al nostre Mestre Carles Salvador i fer més viva la nostra llengua. 

      Cada classe ha salvat una paraula. Aquest any les paraules salvades han sigut :

ABJURADOR

ALDARULL

ÀNCORA

BIDELL

ENLLUSTRADOR

ENNUEGAR

ESBORRADOR

FURGADENTS

GALIPÀNDRIA

GIRAGONSA

GUAL

JULIVERT 

LLEPOLIES

LLESCA

MALNOM

MANYOPLES

TOSSOLÓ

TRÀNSIT

Més tard els xiquets i les xiquetes de cinquè per equips i amb algunes d’aquestes paraules, van crear unes histories. A continuació es presenten algunes:

L'assassinat  SENSE INTENCIÓ

         Hi havia a Roma un jove emperador i...

         L'hereu de Juli Cèsar era molt supersticiós i visitava un oracle cada dia.

         El 27 de juliol l'oracle li digué que seria assassinat per el seu net .El seu avi atemorit llançà a sa mare Laia i el seu fill Perseu al mar en una caixa per a que s'ofegaren. Des de Roma van creuar el mar ja que la caixa surava i arribaren a Grècia, a l. illa de Creta on el rei Polifem els acollí, al rei Polifem li agradava Laia i crià a Perseu com si fóra el seu propi fill.

         Als 21 anys Perseu havia crescut alt i fort i se'n anà a la guerra de Troia a lluitar. El pla del cavall de Troia estava en marxa però Perseu es quedà fora del grup de l”interior del cavall. Quan els troians veren el cavall hi hagué festa a Troia. Però per la nit no es sentia ni un esternut.

         Perseu es quedà fora de les muralles per a proporcionar els cavalls per un túnel secret.

         Quan els soldats de dins del cavall van eixir començaren a saquejar Troia.

         Fora encara estava tot en calma, les àncores de els vaixells relluïen a la llum de la lluna. De sobte, es va donar la senyal d”entrar els cavalls per el túnel de la ciutat. Les ferradures dels cavalls ressonaven per tota la vil·la. Els troians volien defensar a tota costa Troia. Entre els troians estava l'avi de Perseus perquè havia sigut exiliat de Roma. Perseus a fora de la muralla amb alguns altres soldats tirà una pedra amb una catapulta dins la muralla i assassinà al seu avi.

         Com no era conscient de l'acte visqué molt feliç fins que s'adonà del succeït. Després d'uns anys, en un banquet que celebrà al seu palau i on rebia el rei de Constantinoble (Turquia), morí ennuegat per una forta galipàndria. A tot l'imperi grec es proclamà una vintena d. anys de dol per la mort de Perseu en el seu palau. Des d'aquell moment Perseu, està segons els grecs, descansant en l'Olimp amb els Déus.

EL TRESOR DE L’ANCORA PERDUDA

         Hi havia una vegada  un poble prop del mar  on vivien dos bessons ,un xic  i una xica anomenats Xavi i Laia. Un dia quan estaven pescant ,Xavi va vore un sense sostre que portava les manyoples fetes pols i aquest li va dir :

         -Em podeu  donar un peix  o una llesca de pa, per favor?-Va preguntar als  xiquets .

         -No tenim ni pa ni peix però sabem pescar. Anem a pescar un peix! .-Van contestar els xiquets.

         És van anar a pescar i després d’una hora llarga van vore un peix gegant. Xavi quant va vore aquella preciositat de peix el va voler agafar i això va fer. Tot seguit van anar corrents a buscar al sense sostre. Quan el van trobar van obrir el peix i van vore que a dintre d’aquell animal  hi havia una ampolla de vidre que portava un paper.

         Els xiquets van llevar el suro de l’ampolla de vidre i van llegir aquell paper:

         -Per a trobar l’àncora d’or tres missatges trobaràs. El primer missatge és... ;el segon missatge trobaràs quan a l’alba, l’ombra de dues roques una calavera formaran i en la boca de la calavera la cova estarà.

         Al dia següent, els xiquets de bon matí, van anar a la muntanya abans que es fer de dia i quan faltava mig hora per a que isquera el sol van trobar les dues roques. Xavi va entrar seguit de Laia i quan estaven dins de la cova es van trobar amb una paret i a la vegada amb la segona pista, clavada amb un furgadents. Laia va llegir: “La tercera pista trobaràs si al vaixell vols arribar el mapa tindràs que trobar.”.

         Quan Laia va acabar de llegir, Xavi és va adonar que hi havia un gran forat en la paret. Va mirar i hi havia un mapa. Xavi i Laia es van passar uns quants minuts mirant el plànol que havien acabat de trobar. A les hores, Laia és va adonar de que era l’antiga cova que estava tancada per roques.

Van agafar les bicicletes i es van dirigir a la cova. Quan van arribar van vore que no podien entrar. Laia va vore una entrada per un costat de la cova. Van entrar i Xavi va dir:

         -Laia mira!- digué mentre contemplava un gran vaixell  pirata.

         Les veles estaven trencades; teníen forats de bales de canons i dos fileres de canons daurats. Laia va dir:

         -Hem de trobar la clau per obrir el cofre.

         Els dos xiquets es van ficar a buscar-la.

         Al cap d’uns quants minuts Laia va cridar:

         -Mira Xavi on està la clau!.

         Els dos nens van agafar la clau, que pareixia d’or, d’un dels calaixos d’un armari que allí hi havia i així van obrir el cofre.

         Dins estava la pista número tres. I Xavi va llegir:

         -A prop estàs!, però no hi has arribat encara. Si el tresor vols trobar tens que saber nedar i després l’enigma desxifrar.

         Aleshores els xiquets ens van adonar que el tresor estava baix l’aigua. Van tirar-se de cap a la mar i entre els dos van agafar un altre cofre que allí hi havia.     El van obrir i allí estava l’enigma. Van llegir:

         -Ho necessita el vaixell per a parar. Sense ella es podria navegar. Una pista més et puc donar. Clavada en la sorra del mar està.

         Quan van acabar van estar uns minuts pensant i es van adonar que era l’ancora del vaixell. Van anar a per ella i amb molt d’esforç la van traure fora del mar. Era d’or!

         A l’eixir de la cova es van trobar amb els seus pares a qui li van contar tota aquesta història i la notícia va córrer com la pólvora fins que va vindre la premsa, la televisió, i molta gent curiosa.

         Després de contestar unes preguntes van anar i li van regalar l’ancora d’or al sense sostre per a que es comprarà una casa on viure. Es van fer tots molt amics.

         I conte contat, ja s’acabà.

                                            

                                 GOS PER UN MES

         Una vegada, un noi ric que no volia fer totes les seves tasques, es pensava que la vida d'un gos era més fàcil i sense obligacions, i és per això que volia ser

un gos.

         Un dia va anar a donar-li el sopar al gos, va posar el menjar en el bol de metall; feia molt mal temps  i a punt de ploure. De sobte va caure un llampec en el bol i es van intercanviar les vides. Xavi, el noi, de moment va pensar que era el millor.

         Els seus pares no van trigar a adonar-se del canvi. Van decidir portar a Xavi al veterinari i a Momi, el gos, a l'hospital. Cap doctor havia vist cap cas com a aquest  i no sabien com solucionar-ho.

         Xavi estava molt content sense cap obligació, però el collaret li molestava molt, l'hi va llevar i es va anar a passejar. De sobte es va trobar amb un treballador de la gossera municipal. Aquest li va agafar i l'hi va portar a la gossera.

         Els pares de Xavi estaven molt preocupats perquè no trobaven al seu fill gos per cap lloc. El guàrdia es va quedar sorprès perquè mai havia vist a un gos parlar i caminar sobre dues cames. Els pares van pensar a provar en la gossera per si algú la havia trobat i portat allí. Es van posar molt contents en veure que efectivament Xavi estava en la gossera i en molt bon estat. Però quan van arribar a casa Momi no estava.

         Marta la novia de Xavi, va veure al seu novi gos i li va saludar, Momi es va llançar sobre Marta i li va llepar tota la cara, Marta es va anar corrent a parlar amb els pares de Xavi. Els pares l'hi van explicar tot, Marta no l'hi creia fins que va veure parlar a Momi i llavors es va adonar de tot.

         Momi va aprendre a caminar com una persona i a no llepar a la gent. Xavi va aprendre a caminar sobre quatre potes i a llepar, per passar per gos i Momi per noi.

         El director de l'escola va parlar amb els pares de Xavi perquè ja no anava a classe. Els pares li van explicar que estava a l'hospital perquè li havien operat d'apendicitis. El director els va creure i els va oferir la seva ajuda per a qualsevol cosa que necessitessin.

         Els amics de Xavi estaven molt preocupats. Xavi es va acordar que el seu equip de bàsquet jugava la final de la lliga, contra el València Basquet, el diumenge i no podia faltar, era molt important. Xavi no parava de dir-li al seu pare que no podia faltar, però ell no podia fer res, no sabia com solucionar el problema. Xavi es va anar a la caseta del gos a fer la migdiada però no podia dormir.

         A l'hora de sopar Momi menjava a taula el de sempre, menjar de gos i Xavi en el seu bol un tros de carn amb julivert i una llesca de pa amb tomaca i per a postres un iogurt i quatre llepolies. Momi va aprendre a utilitzar el furgadents.

         Després Xavi es va anar a fer una passejada, però això si amb el collaret posat. Va veure una senyal de prohibit gossos i es va anar a un altre lloc molt trist, això de ser gos ja començava a no agradar-li molt.

         De sobte es va posar a ploure i va tornar corrents a casa. En arribar va veure a Momi que li portava l'abeurador amb aigua. Una altra vegada es repetia la història, va caure un gran llampec sobre l'abeurador i cada cos va tornar a ocupar el seu lloc.

         Xavi va aprendre que la seva vida normal era boníssima i mai més va pensar a ser una altra cosa que no ser ell mateix.

         A més a més, al final van guanyar al València i el seu equip es va proclamar guanyadors de la lliga de bàsquet.

L'AVENTURA EN EL FUTUR

 

         Era una vegada Iván, Hug, Polo i Dogi el gos, que eren molt amics. Un dia que anaven pel bosc, Hug es va pegar un tossoló contra un arbre, a Polo, li va caure una caixa robòtica amb un sol botó al cap i es va fer un bony. Després, Ivan va polsar el botó, en una pantalleta va sortir l'any 3.333.333.333 d.C i la caixa es va transformar en un robot gegant, que els va portar al futur. Els va dir el seu nom: SL3G9, però que el podien anomenar per el seu malnom: Lenï. Els va comprar llepolies als xiquets i a Dogi un ós de porc. Tot era millor: les àncores eren d'or i eren mes grans peró pesaven menys, els enllustradors eren màquines molt xicotetes, en els col·legis hi havien màquines per a fer robo-heroins, com per exemple: el bidell era Super-Man, el professor de matemàtiques Bat-man, el de castellà Green Lantern... Era tot fantàstic! Fins i tot quan Iván no va parar de ennuegar, per que tenia galipàndria, amb un trosset de xocolata especial, en tres segons ja estava curat. Lenï els va portar a explorar el bosc i es va caure a un fossat. Quan va arribar al fons va vore un camp de julivert i la casa de un geni malvat, que al principi era bo, però un esperit maligne se li va instal·lar al crani, i va fer dolent a Lenï. Va escalar el fossat i els va perseguir fins que Dogi va mossegar-la al motor i es va parar. Els xiquets sen van anar, però com sabien que el geni l'arreglaria, van fer un exèrcit de robots militars i Dogi va fer un exèrcit de gossos robots. El geni quan va escoltar que anaven a fer una guerra contra ell va fer el seu propi exercit de robots, amb 100 robots militars i 50 gossos robots. El dia 5 de Juliol de 3.333.333.333 es va celebrar la primera guerra robòtica que va durar 17 dies. Molts robots van morir, però al final van guanyar els xiquets, l'esperit maligne del geni va fugir i Lenï els va portar a casa. Fi.

UN BON AMIC

         Era una vegada un nen anomenat Pep . Pep es un nen de 10 anys que tenia una gran xarxa d’amics a l’escola , en especial al poble perquè podia anar sol a tos els llocs . I al poble esta l’àvia.

         Pep - Va mare que arribem tard al poble!

         Mare – No tingues pressa que el dia que no anem al poble no tens tanta pressa.

         Pep - però quan passen les 07:00 p.m. no em deixes anar amb els amic

         Mare – però es que a les 07:00 p.m. ja esta tot fosc

         Pep tenia la sort de tindre molts amics al poble..Lucas, Kevin, Cristian,Roberto...eren alguns dels molts mes que tenia...

         A l,estiu eixien tots junts i eren des de 6 anys fins a 12 anys. Tots junts anaven per tot el poble, hi havia una piscina un cap de futbol un frontó i moltes coses mes per a fer.

         Tots els amics de Pep- Pep vols eixir ha jugar !!!!!!!!

         Pep- ja vaig

         Mare- Pep torna ha les 12:00 pm i no feu maleses

         Pep- val !!!!!!!!!

         Fins les 12:00

         Tots 15 van anar a la font de l’església jugaven a fer cistella amb una pilota de cuir

         Joan- això de ficar el baló es un joc molt divertit

         Lucas- ami no m’agrada

         Pep- tens raó però jo que no soc gens bo mes molt difícil encertar-la

         Pablo- toma he encertat!!!!!!!!

         Cristian- ara saco jo

         Pep- jo segon

         Cristian- jo ja saco

         Tots- val!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

         Cristian- uf casi

         Pep- em toca

         Pep- toma!!!!!! He fet cistella

         Tots- quina sort

         Pep- gracies

         Pep- ja son les 11:00

         Mario- jo hem vaig

         Lucas- jo també

         Tots- ja tan prompte

         Lucas i Mario- si

         Pep- jo no vull jugar mes

         Tots- val

EL POBRE BIDELL

         Hi havia una vegada un home que la seua professió era ser bidell, era el mes malaventurós del col·legi. Quan el bidell va acabar el seu treball va eixir del col·legi i es va donar un tossoló amb un fanal i es va caure a terra. Quan el bidell va arribar a sa casa es va adonar de que tenia un bony.

         Al dia següent quan va arribar al col·legi tots els xiquets es reien d’ell , i es va formar un aldarull.

         A l’hora de dinar es va ennuegar per menjar moltes llepolies, i el pobre bidell va tindre que anar al metge. Quan va eixir del metge va recordar que els alumnes de cinquè anaven d’excursió a vore l’àncora més vella del món que es trobava a la giragonsa del riu Millars.

         Quan era quasi l’hora d’acabar l’escola un xiquet enfadat li va llançar un esborrador al cap al pobre bidell i se,n va anar plorant a sa casa. Estava molt trist i va pensar que no li agradava molt ser bidell.

         Al dia següent el bidell havia desaparegut i tots els xiquets i xiquetes es van estranyar molt.

         Ara ja no era bidell ara era policia!

LA COLLA DELS RATOLINS

 

         Nosaltres som la colla dels ratolins, i els nostres malnoms són: el Trencallesca la Julivert, el Pelusa, el Manyoples i jo el Pelut.

         Hui vos contaré la millor de les nostres aventures. Tot començà quan el nostre amic el Pelusa era a una gàbia i entre tots la intentàrem obrir.

         - Vinga obriu la gàbia!-va cridar el Manyoples.

         -Pum!-va fer la porta, i poc després es va obrir.

         -Ja esta!-vam dir entre tots.

         Després de festejar-lo un poc, anàrem al mar de cristall que els humans anomenen peixera. Estava plena de peixos gegants de molts colors: taronja, groc, platejats, blancs, negres, daurats, vermells... - Per què vam anar? - vos preguntareu. -

         A les hores vam anar a buscar l’ancora d’or . I entre dos algues la trobarem.

         Poc després d” eixugar-nos en la tovalla i ficar-nos el barnús, ens va agafar el cuquet i ens vam anar a menjar una llesca de pà. Pel camí ens trobàrem en Jordi, el xiquet dels amos de la casa. Portava una bossa plena de llepolies que es va trencar. De sobte vam tindre una pluja de llepolies i vam pujar a una cadira i menjàrem una llesca de pa amb llepolies.

         -Estaven tan bones!!!!

         Quan ja era tard, vam tornar a casa. Pel camí ens vam trobar en un gat que ens volia menjar, però el nostre amic el gos el va espantar. Quan arribàrem a casa vam fer una gran festa i vam invitar a tots els animals excepte el gat.

EL SOMNI DE PAULA

Paula era una xiqueta a la que no li agradava res el julivert, mai l’havia provat. En canvi, com a tots els xiquets, li agradaven les llepolies. Un dia la mare li va fer un plat amb julivert. La xiqueta va veure el julivert i se’n va anar corrents a la habitació, es va gitar al llit i es va quedar adormida. A mitja nit es va alçar i va sentir algú que parlava va anar a veure qui era i es va trobar amb una llepolia xerraire. Era una maduixeta d’eixes que tant li agradaven a Paula, li agradaven tant que li va mossegar el cul.

 De sobte la fresseta va dir:

 – Ai!!!! me has fet mal !!- va dir la fresseta mentre es ficava la mà al cul .

 –Hola em dic Paula !!! –va dir mentre li donava la mà.

-Jo em dic Dolceta, vols vindre amb mi al món de les llepolies ? –va dir mentre s’assentava en el llit

 –Clar que si !! –va dir Paula

 –Però no te menges a ningú !!! –va dir Dolceta mentre es reia sense parar.

 Quan van arribar al món de les llepolies...

 –No vos deixaré entrar –va dir el malvat Julivert apuntant-los amb una espasa que era un furgadents.

 Paula es va quedar sorpresa per l’aspecte d’aquell julivert que tenia la cara plena de granets i berrugues. El malvat Julivert va agafar a Paula i se’n va anar al món de les verdures. La van tancar a la presó del castell perquè el malvat Julivert sabia que Paula era la persona triada per a salvar el món de les llepolies, que anava a ser atacat per ell i el seu exèrcit. Dolceta es va preocupar perquè la seva nova amiga estava en perill, va anar a parlar amb una llesca de pà que es deia Joan , que era el més fort de tot el poble. Van pensar un pla que consistia en que Dolceta entretenia al malvat Julivert i Joan salvava a Paula, i així ho van fer. Després van agrupar a totes les llepolies per a la lluita, no volien fer-ho però no tenien un altre remei. Van entrenar durament i al final va aplegar el dia de la lluita.

 –Llesca tu creus que guanyarem? –va dir Paula molt nerviosa

 –No et preocupes guanyarem segur !! –va contestar Llesca molt dolçament.

         Amb Paula molt nerviosa van començar la batalla. Va ser molt dura, tots es van esforçar molt i al final va acabar i van guanyar el món de les llepolies !!!! Era increïble !!!!

 –Heu guanyat, com pot ser ? –va dir el malvat Julivert

-         Perquè has fet esta guerra ? –va dir Paula molt interessada

-         Jo soles volia que els xiquets menjaren llepolies –va dir el malvat Julivert apunt de morir

I es va morir. El món de les llepolies va ser feliç tota la vida

-Paula, Paula !!! alçat !! que arribes tard a escola !! –va dir la mare mentre li llevava la manta .

TORNAR